Casal Català de Menorca

ELS CASTELLERS

Prest tindrem ocasió de veure l’actuació d’un parell de colles castelleres a Menorca per lo que aprofitem per difondre un poc del seu lèxic particular.

Un castell està format per diferents parts, que tenen diferents funcions i maneres de construir-se:

Pinya : és la base del castell. És on es troba el gruix de persones, que donen suport al castell. Els castellers que formen la pinya ho poden fer de: baix, contrafort, primera mà, segona mà (i successives), lateral, vent, agulla, crossa, o formar part dels diferents cordons concèntrics de reforç i protecció, que tenen la doble funció d'estintolar el tronc i de fer de coixí humà per esmorteir els impactes en cas de caiguda. El darrer cordó de la pinya fa pressió amb els braços estirats i vigila el desenvolupament del castell.

Tronc : és la part visible del castell, formada pels pisos compresos des dels baixos fins al pis immediatament anterior al de dosos. Determina el grau de dificultat del castell, pel nombre de persones implicades, segons la quantitat i l'alçada de les rengles (cada una de les columnes del castell) del tronc.[24] El tronc està format pels baixos, els segons, (el primer pis visible en castells sense folres), els terços, a sobre dels segons i successius.

Pom de dalt: Son els tres darrers pisos del castell i sempre tenen la mateixa composició, independentment del castell: de baix a dalt, els dosos, format per dues persones, l'acotxador (normalment el més petit del castell, que està amb un peu a cada dos, i acotxat agafat als braços dels dosos), i per últim l'enxaneta, (que trepitja als dosos i passa per sobre de l'acotxador, que li fa de subjecció, i quan aquest fa l'aleta, és quan el castell està carregat).

Folre : se situa a sobre de la pinya, que en aquest cas es diu soca, i té gairebé la mateixa forma que una pinya de castell sense folre. S'utilitza per a subjectar als terços i ajudar als segons en castells de més dificultat. Per exemple: el 3 de 9 amb folre.

Manilles: són els castellers situats sobre el folre, al nivell dels terços, i que ajuden a subjectar als quarts. Es sol utilitzar en els pilars de 8, les torres de 9, o en els castells de 10.
______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

20a. SETMANA DE LA CUINA CATALANA

Davant de la propera 20ª Setmana de la Cuina Catalana proposem un passeig per la gastronomia d’Osona, d’aquesta comarca i mes concretament de Cantonigros, procedeixen el cuiner, Ignasi Camps i la cuinera La Laia que regenten el afamat restaurant “Ca l’Ignasi”

Osona és una comarca coneguda pels seus embotits i per la llonganissa, però ara també és coneguda per la seva cuina de mercat tradicional posada en mans de grans cuiners.

La gastronomia té un pes molt important, ja que hi ha un gran nombre de restaurants i uns productes propis de gran qualitat. Osona té més de cinc cents restaurants de tot tipus de cuina repartits per tota la comarca. Actualment, la comparació qualitat-preu dels restaurants de la comarca és molt bona.

A Osona es distingeixen diverses zones on els productes culinaris i la cuina presenten diferents característiques.

La Tòfona, bolet negre que viu sota terra i molt apreciat en els fogons de molts restaurants, i un ampli ventall de bolets, pinetells, rovellons, rossinyols, ceps, moixernons, fredolics, …
Entre els productes autòctons més prestigiosos citem el Porc un dels aliments més emblemàtics i representatius de la comarca i els seus derivats, els coneguts embotits de Vic.
La pastisseria té en el pa de pessic de Vic un producte reconegut, així com també els carquinyolis, la coca dolça o salada i el pa que s’elaboren a la zona.
Cal destacar també l’elaboració de formatges, matons, mels i melmelades.
Plats tradicionals:
Entre els plats tradicionals destaquen les escudelles, la típica escudella i carn d’olla, la de pagès, l’olla barrejada, l’olla de cigrons, les sopes de pa o de farigola i la sopa torrada amb mandonguilles, entre d’altres, els canelons, les faves, la botifarra amb mongetes, l’arròs amb conill, el bacallà en diverses preparacions, els farcellets de col, les patates farcides, el conill amb rom, l’ànec amb peres, el pollastre de pagès amb peres i prunes, el cabrit o el xai rostits o a la brasa, el tall rodó amb bolets, la carn de perol, els peus de porc, els civets i estofats a partir de la caça abundant i un llarg etcètera
_______________________________________________________________________________________________________________________

LA CALÇOTADA

La calçotada constitueix un dels menjars més típics i coneguts de Catalunya. Al voltant d'una taula calçotaire es viu un ambient de diàleg, d'amistat i de festa.
El calçot va ser descobert per un solitari pagès vallenc anomenat Benaiges, de finals del segle XIX conegut amb el nom de “Xat de Benaiges” qui començà a coure a la brasa els grills tendres nascuts de la ceba vella conreats especialment per a ésser cuits a la flama, i que també fou ell qui s’enginyà l’amaniment o la salsa que, amb algunes variants, avui mengem.
A partir de les primeres dècades del segle XX la calçotada es convertí en una menjada habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada arreu del país podem datar-les a mitjans de segle, quan la Penya Artística de l'Olla feia les seves cèlebres calçotades i hi convidava personalitats del món artístic i cultural barceloní, les quals ajudaren a divulgar-les. Ara, la calçotada vallenca cada dia creix en popularitat, els contorns de la ciutat es veuen ornats de fumeres que, ací o allà al llarg i a l’ample de la geografia de l’Alt Camp, són com a punts de referència de les masies vallenques. La festa familiar o amical comença amb la preparació del dinar, en la qual tothom pot participar. Aquest, potser, és un dels seus encants principals, tothom dóna la seva opinió i tots creuen que tenen el secret d’una millor cuita i de la millor manera de fer la salsa.

Calçot és una veu de l'idioma català amb la qual es denomina a un cultiu de la Allium cepa o ceba, la Blanca tardana de Lleida, que es produeix en àrees properes a la costa de Catalunya sobretot a les comarques de l'Alt Camp, Baix Camp , Tarragonès i Baix Penedès. També és típic de la zona oriental d'Aragó i de la zona de Castelló limítrof amb la província de Tarragona.

"Calçot" ve del fet que en el seu cultiu s'amuntega terra sobre els brots que creixen de la ceba inicial ("calcar la terra sobre la planta"). Això es fa per aconseguir una tija blanc d'uns 20 a 25 cm

L'origen dels calçots és objecte de debat: una de les versions més comunament acceptades afirma que es deu el seu descobriment a Xat de Banigues, un camperol de finals del segle XIX de la zona de Valls, que per distracció, va preparar a la brasa unes "cebes" que sobreescalfat. Es van cremar tots per la part exterior i, en lloc de llençar-los, va pelar les capes més externes cremades, descobrint que el seu interior estava molt tendre i saborós.

Es consumeixen les tiges joves i es pot fer entre el final de l'hivern i principis de la primavera europea. El calçot forma la base de les populars calçotades, que s'han convertit en una festa en la qual es consumeixen rostits preferiblement amb "Redolta de ceps i s'han de fer sobre la flama viva, no cal esperar que es faci brasa que és com es fa la carn. Un cop fets quan les capes exteriors estan negres, entreobertes i tiren una mena de espuma, s'emboliquen en grups de 25 aproximadament en diversos fulls de paper de diari i es deixen com a mínim una mitja hora perquè acabin de coure's amb el seu propi calor. Es mengen pelant les capes exteriors i untant el calçot acompanyats d'una salsa anomenada salvitxada o també amb salsa de romesco.

Una vegada consumits els calçots i després rentar-se les mans (queden completament negres), es menja carn i botifarres torrades sobre les brases que queden després de fer els calçots, tot això regat amb vi o amb cava.

Les seves propietats nutritives són iguals a les de la ceba, és a dir, té un ampli contingut de vitamines i minerals. A més, se li atribueixen propietats diürètiques, tonificants, digestives y afrodisíacas. S'ha comprovat que contenen alguns agents anticancerígens.

EL MENÚ.-
El menú tradicional és: "CALÇOTS a la brasa", acompanyats d'una salsa original anomenada "salsa de Calçots", "carn tendra de xai i llonganissa de Valls, a la brasa i amb allioli"; pa de pagès, vi negre de la terra, taronges, dolços o crema, cava, cafè i licors. L'època de menjar la CALÇOTADA és entre els mesos de novembre a abril.

EL MENJAR.-
Els CALÇOTS es couen al foc viu, fins que la part exterior estigui cremada. Després de treure aquesta part cremada, de l'interior ens apareix la part comestible, la qual tenim que sucar a la "salsa dels Calçots". Assaborir-los és donar gràcies a la terra per oferir-nos tanta sapiència.

LA SALSA
Tenint en compte que cada família té el seu propi petit secret per tal d'elaborar la "salsa dels Calçots", la recepta que ressenyem a continuació és la més tradicional i bàsica. A partir d'ella podreu fer-la més o menys espessa, més o menys picant, més o menys dolça, etc.

INGREDIENTS (per a quatre persones):
1 cabeça d'alls escalivats i 1 all cru
100 g. d'ametlles torrades i pelades
30 g. d'avellanes torrades i pelades
4 o 5 tomacons madurs escalivats
aproximadament 80 cl. d'oli d'oliva arbequina
1 llesca de pa sec i torrat xopat amb vinagre
1 polpa de nyora o 2 cullerades de pebre vermell
sal
________________________________________________________________________________________________________________________

L’ÀPAT DE NADAL

(Tenint present que per nosaltres Festa es sinònim d’asseure’s a la taula i fer un gran tiberi.) Segons la tradició recollida pels il•lustres Joan Amades i Ignasi Domènec l’àpat del dia de Nadal consistia en el que relacionem: per començar escudella de verdures i carn picada feta pilota amb galets de pasta grossa, d’aquella que feien les àvies per no passar fred a l’hivern; desprès carn d’olla, es a dir, tot el nostre imaginari posat a una marmita que ha fet la xup-xup tot un matí amb la carn de vedella, gallina, els menuts del pollastre, l’orella i el peu del porc amb un tall d’espinada, un tros d’os de pernil sec, la cansalada, unes botifarres, patates, una col, naps, pastanagues, porro, api i xirivies… potent, molt potent! Tot seguit la menja continuava amb la degustació d’un farcit, elaboració del qual s’havia efectuat a la vigília, de pollastre o gall dindi; per cloure’s amb neules, fruites dolces, licors i torrons

El precedent més proper

L’antecedent de les nostres Festes Nadalenques es perd en temps no cristians en les llunyanes regions de l’Antic Orient. Els romans honoraven a Saturn com divinitat que resguardava l’agricultura dedicant-li una celebració particular que s’iniciava cap el 17 de desembre i es cloïa passats 7 dies amb el solstici d’hivern… les conegudes Saturnalies tenen referències històriques posteriors a l’època medieval que marquen la probable elecció del inici del hivern sota una mateixa data de festa a fi d’abraçar les antigues tradicions paganes i les neocristianes en el mateix solstici; marca indefugible del inici de l’any natural on s’avança que, amb la natura, tot torna a començar.
Sent emperador Constantí el Gran, a mitjans del segle IV, l’Església va proposar el 25 de desembre com a data celebradora del naixement de Crist tot aprofitant la coincidència amb l’antiga celebració romana del natalis Solis Invicti associació que s’acomodà via arquetipus forçat com a natalis Domini Iesu Christi. Aquest fet ens evidencia com una primera festa dedicada al astre més important per a la vida, el Sol, es personalitza primerament amb la divinitat Saturn que guarda la sement i els fruits; més tard amb el propi emperador símbol de salvaguarda social al Imperi Romà per cloure’s en la festa de la naixença del que tal dia alliberaria a tota la humanitat creient. (veure mes a http://www.totnadal.com)